Demana'm la lluna

Estava estirada al terra, a la gespa, mirant la Torre Eiffel i aquella lluna blanca que ho il·luminava tot. Mira el cel negre i fosc, mira la lluna blanca i espiritual. Mira la Torre Eiffel, il·luminada, mira aquell rímel fosc i negre que li transcorria per la galta i que s’eixugava amb els dits de les mans. Mira aquella cistella on guardava el menjar que esperava ser menjat,i que encara no havia estat tastat.

A l’altre part d’aquella magnifica ciutat, París, hi estava un noi, que, nerviós, es repetia a si mateix que feia tard a aquella màgica cita. Però amb el noi i estaven dues persones: un home i una dona que, meravellats per el talent de l’escriptor, volia endur-se’l aquella mateixa nit a Nova York, per publicar la seva primera gran obra, que il·luminaria el món.

El noi, no estava segur del que tenia que fer. Va manar a aquelles dues persones que si podrien retirar-se de l’habitació uns minuts.

Aquelles dues persones, van sortir i esperaven impacients d’aquell sí definitiu.

El noi però, va recolzar-se a la porta, seient amb les cames creuades i amb les mans al cap, pensa i pensa, fins que finalment, sabia exactament el què i el perquè tenia que fer aquell determinat fet.

Va obrir la porta, va parlar amb aquelles persones i davant d’algunes explicacions de l’assumpte, van marxar. El noi va començar a fer la maleta i quan la tenia quasi enllestida, va enviar un missatge a aquella noia, que, a l’altra punta de la ciutat, l’esperava, amb el rímel caigut i la felicitat als peus.

“T’estimo ho sabies no? Però tinc que fer una passa molt important amb la meva vida, millor vaig per explicar-te-la, val?”

La noia, que, al sentir el mòbil, i esperant una frase, unes paraules, o una excusa del perquè del retard, al llegir el missatge, ja es temia que alguna cosa no anava bé. I no va poder parar de que les llàgrimes caiguessin, no podia, simplement, no podia, li era impossible.

El noi, va sortir, sense la maleta que deixava sola, en aquella habitació, la seva.  Va sortir exasperat, nerviós i tot el temps no feia més que repetir-se a ell mateix les mateixes paraules. Va agafar un taxi i quan va arribar a la torre Eiffel, va baixar d’aquell taxi i es va llençar a la noia.

-Ivet!

Ella, es va girar cap al noi, el Marc.

-Marc!

Va abraçar-lo i, tot i que ella no es donava compte, continuava plorant, però, almenys, aquest cop, era d’alegria, per saber alguna cosa del Marc.

-Que...que tenies que dir-me?-diu ella, tremolant de la por d’aquell missatge.

-Seu, va, que... es bastant llarg.

La Ivet,lentament i amb por, seu. Al cap de pocs segons, el Marc va el mateix gest. Està nerviós, no sap com començar tota la historia, però sobretot, el que més li preocupa es la reacció de la Ivet, al final de tota l’historia.

Després de tot, i respirant fons, li explica el que havia succeït, el que aquelles persones li havien dit.

-I tu... que has elegit?- pregunta, preocupada i quasi plorant, la Ivet, amb els ulls brillants.

-Demana’m la lluna.

-Com?

-Això es el títol de l’obra. I espero que el títol de la nostra vida.

-Com? No... no ho entenc...

-Les paraules, sobren, si abans no hi han hagut uns fets.

La Ivet, que seguia sense entendre, amb els ulls ben oberts, observava com el Marc, trient una caixa de una butxaca, que la Ivet no havia reparat. El Marc, col·loca en les mans de la Ivet aquella delicada caixeta petita, de mida reduïda.

La Ivet, sorpresa, l’obre.

Comença a plorar i a plorar. Però no de tristesa, no. De alegria.

I es que en aquella caixeta, hi havia un paper i un anell.

-Vols casar-te amb mi, Ivet?- va dir, el Marc, agenollant-se al davant de la Ivet.

-Marc... Si, si, si!

La Ivet es llença a ell i es van fondre amb un petó que significava el principi del final del seu romanç com a novios, i començar una nova vida, una vida amb matrimoni.

-T’estimo, ho sabies, ja no?

-De veritat es el que sents per mi?

-La veritat més pura que hi pot haver, Ivet.

-Saps quina es la més bella de totes les coses?

-Quina?

-L’amor.

-I saps quin es el sentiment més complex?

-Quin?

-Aquell que estic disposat a dir, quan em casi amb tu: Si, vull, perquè t’estimo des de el cor, no des de el cos.

 -M’encantes!

-Solament això?

-No, però es que són tanes les coses i els sentiments que sento per tu, que no es pot expressar amb paraules.

-Doncs expressar-ho en fets...

Ella, li dóna un petó, d’aquells grans, intensos i amb sentiments profunds. Un petó de sabors com: “La teva mirada em provoca l’infinit, el teu cor, el més enllà” “T’estimo com el primer dia, i ni la mort ens podrà separar” “El capellà té un fall: Dirà fins que la mort ens separi, però es que ni això farà que ens deixem d’estimar”.

-Ivet...

-Diguem Marc.

-Demana’m la lluna.

-I perquè te la tindria que demanar?

-Perquè te la baixaria aquí mateix. Per demostrar-te que t’estimo eternament.

-Per això no fa falta baixar-me la lluna. Solament fa falta que m’ho diguis i m’ho demostris cada dia de la meva vida.

-Doncs, així ho faré.

I així es com l’amor triomfa. Si, perquè l’amor ho pot tot, per molts obstacles que se li posin al davant, ell, sempre ho superarà. Perquè l’amor es com demanar la lluna, fàcil de dir, però difícil de demostrar i expressar-ho cada dia.